La vertebració política d’una nació trossejada no pot fer-se a partir d’autonomies parcials, divisionàries i incompletes
Tothom se n’està adonant, l’autonomia és l’adormidora de la independència. Té un sostre competencial limitat, i hom juga amb el parany d’un creixement d’autogovern indefinit… que mai no depassa la ratlla, però que serveix per entretenir el poble i perquè vagin vivint i surant els polítics autonomistes
La vertebració política d’una nació trossejada no pot fer-se a partir d’autonomies parcials, divisionàries i incompletes.
A aquestes alçades, podem afirmar que l’autonomia no duu cap a la independència, i que en l’ideari de les diverses autonomies regionals no n’hi ha cap que es plantegi la reunificació nacional. El que fa l’autonomia és integrar i comprar independentistes, fent-los participar -o fent-los creure que poden participar- en les activitats d’un govern subaltern, utilitzant eufemismes com ara “cooficialitat”, “cogestió compartida”, “cooperació”, “corresponsabilitat”, etc. i desactivant així els anhels i la necessitat d’independència de la gent catalana.
L’independentisme sociològic sorgit de la dècada dels 80 està essent reconduït i segrestat políticament per ERC i posat finalment al servei de la socialdemocràcia espanyola. Ara el nou tàndem Maragall-Zapatero perpetua un estat espanyol que no ha arribat a la democràcia: el sol fet de no reconèixer el dret –bàsic- d’autodeterminació ja el situa fora dels paràmetres democràtics.
Actualment, s’estan iniciant reformes institucionals (nous estatuts, retocs a la constitució espanyola..). Amb això, intenten fer una fugida endavant de l’exhauriment generalitzat del “pacte constitucional de la transició” que incloïa els pactes economicosocials dits “de la Moncloa”, contraris als interessos dels treballadors. La pèssima solució pactada aleshores, d’un “estat de les autonomies” monàrquic, infederable, indissoluble i vigilat per l’exèrcit, ja no dóna més de si: han arribat al màxim possible de la seva funció subalterna.
Contra aquestes maniobres diversionistes, en un poble amb un percentatge creixent d’independentistes (un 20% se’n declarava obertament, en una enquesta recent), cal reclamar, enfront d’Espanya i de cara a Europa, el reconeixement complet del fet nacional català. El més rendible en aquests moments és dedicar els esforços a aconseguir aquest reconeixement, tant pel que fa a l’abast territorial i humà de la nació catalana com pel que concerneix al seu dret d’autodeterminació,
Entrar en el joc de “canviar o millorar Espanya”, tant per a la dreta catalanista com per a l’esquerra catalanista, és un fracàs anunciat o, encara pitjor, repetit.
Pensar en clau política espanyola, en termes de reforma o regeneració del conjunt de l’estat espanyol, no és propi d’un (independentista) català.
El liquidacionisme (d’opcions revolucionàries) i la integració (en opcions reformistes) sempre han anat de la mà.
L’independentista ha dissimulat sovint que ho és. Al segle XXI res no justifica disfressar o dissimular la reivindicació independentista. Un independentista sempre ha de reclamar la independència.
L’independentisme català existeix, és clar, però no té la fermesa i la lucidesa que tenen la major part dels moviments independentistes d’altres nacions. Esperem que no continuarem cent anys més repetint els mateixos errors.
Manifest pel 11 de Setembre 2005
Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN)
